Passa al contingut principal

Entrades

El finançament és la clau

Sembla obvi però els diners són la clau en cas d’aixecar la suspensió de la DUI. I el dia per fer-ho també és clau.. M’explico: Sembla que el govern espanyol segueix entestat en negar el diàleg (al final de l’article donaré la meva impressió de què està passant). Es prepara per aplicar (si és que pot) l’article 155 que cancel·laria les poques atribucions que li queden a la Generalitat. Dic poques perquè si bé les té en teoria intactes, el fet que la conselleria d’economia estigui intervinguda de facto implica que qualsevol moviment econòmic està supervisat per Montoro. Si no tens capacitat per decidir què fas amb els diners, la teva autonomia ja està intervinguda i això és així des de setembre. Aquí és on es plantegen els dubtes a molt gent. Si s’aplica el 155 implicarà la supervisió de TOTES les funcions de la Generalitat per part d’un funcionari de Madrid, totes vol dir des de quins hospitals poden fer certes operacions fins a la llengua vehicular de les escoles. Si s’opta per
Entrades recents

Complicada situació econòmica per totes dues parts

Intentaré no entrar en els fets del dia 1 d’octubre ja que crec que cal passar pàgina (sense oblidar) i deixar pas a la política. Tots hem vist els vídeos, tots estem colpits per les escenes irracionals. Per molts policies i exèrcits que tinguem als carrers, ja no som els ciutadans els qui podem rebre, ara són els polítics i les institucions. Els caldrà ajuda per defensar-se, però l’objectiu físic que els permetia repartir a tort i dret (urnes) ja no existeix (de moment). La situació actual només la pot arreglar un mediador de pes. El govern espanyol no podrà mai acceptar una sortida de Catalunya per varis motius. No em centraré en els motius que al·leguen la unitat o no d’Espanya ja que són els historiadors i els sociòlegs els que han d’omplir aquestes pàgines. Si ens centrem en els motius econòmics, mai Espanya podrà cedir Catalunya. La raó la trobem en els pressupostos. S’ha parlat molt de si el dèficit fiscal de Catalunya vers Espanya és de 16.000 milions d’euros anuals (equ

Se’ns pixen a la cara i diuen que plou

Torno de la Plaça Vella de Terrassa, plena de gent mostrant el malestar per les detencions i escorcolls d’aquest històric 20S. Mentre em manifestava intentava analitzar perquè aquelles persones deixaven les seves cases per manifestar-se. Què haurien pogut oferir els diferents governs espanyols per no arribar a aquest punt. No vull entrar en els motius que tenen a veure amb la llengua, l’autonomia, l’educació, etc. Només vull analitzar si haurien pogut oferir alguna concessió econòmica interessant. El resultat és NO. No poden oferir res en l’aspecte econòmic. Per molt que haguessin volgut (i no jutjo si mai ho han volgut) un país amb un deute superior al PIB d’un any no pot cedir res. La setmana passada el mateix Montoro concretava que la diferència entre el què Catalunya aportava a l’estat espanyol i el què rebia era de 10.000 milions d’euros anuals. Els càlculs del govern català eren de 14.000 (no estaven tant lluny), els càlculs de Josep Borrell eren de 500 (oletu!). Si el deute

L'endemà

Des de redacció ens demanen que fem un exercici d’imaginació i preveiem què passarà el dia 2 d’octubre. Acostumo a entretenir-me més i millor quan puc fer d’altaveu d’alguna fet que trobo interessant o preocupant. Aquesta setmana pretenia parlar de com trobem cartes de caràcter personal (salut) obertes per Correos amb el pretext que hi ha el logotip de la Generalitat al sobre. També trobava interessant comentar perquè s’han fet seus els diners dels comptes corrents de les entitats que tenen una relació (encara que siguin cosins llunyans) amb la Generalitat, fins al punt d’haver de demanar permís a Hisenda espanyola per comprar paper de wc. Aquests temes són més fàcils de comentar que preveure què passarà. Tot i això faig el meu pronòstic. Votarem, no tots però una gran part de la població. Catalunya és extensa, no és fàcil dominar tots els col·legis, aconseguiran tancar els més representatius per fer la foto però una proporció alta podrà votar. A partir d’ací, diumenge vespre serà

Montoro va espantant sobre la Hisenda Catalana

Aquesta setmana Cristobal Montoro, ministre d’Hisenda del govern espanyol tornava a fer declaracions amenaçadores a qualsevol persona que pretengui pagar els impostos a la Hisenda Catalana. En aquest cas va ser just després que el Conseller Junqueras i el President Puigdemont inauguressin el nou sistema de funcionament de l’Agència Catalana de Tributs. La Generalitat de Catalunya té cedida la gestió i recaptació de diversos impostos de segon ordre com poden ser donacions i successions, actes jurídics i impost de patrimoni. Aquest sistema el tenen atribuït vàries comunitats autònomes. Els podem anomenar de segon ordre pel volum de recaptació ja que els impostos importants són la renda, societats i IVA i aquests els recapta l’estat espanyol. A partir d’aquest quatre de setembre, tot el sistema canvia ja que fins ara aquesta activitat de recaptació d’impostos estava “subcontractada” als registradors de la propietat i eren aquestes les entitats que cobraven un preu anual per fer l

Això és el capitalisme senyors accionistes.

Entenc que aquesta frase es deu haver escoltat més d’una vegada a les oficines del Popular quan els accionistes hi van a demanar explicacions. Dimecres es va saber que les entitats europees havien tirat pel dret i havien triat el Banc Santander com a comprador del Popular. És la primera vegada que es prenia una decisió com aquesta i és que s’ha acabat el salvar bancs amb fons públics. Europa ha après dels errors passats i deixa que el mercat actuï amb les seves normes sense interferències estatals.  Quan les entitats europees van constatar que dimecres el Popular no tindria diners per fer front a les retirades de dipòsits es van posar en contacte amb els pocs bancs que s’hi havien interessat i va guanyar el Santander. De tot aquest procés trobo curioses certes declaracions: Sra. Botín, presidenta del Santander, diu que els van avisar de matinada i van prendre la decisió a l’últim moment. Això em porta a pensar que si és veritat tot plegat demostra una falta de previsió total per p

Paradisos fiscals

Ja ha plegat. Una setmana ha trigat des que es va saber que mantenia accions d’una societat radicada a Panamà on el seu pare hi ocultava un xalet de Madrid. El fiscal anticorrupció de l’Estat espanyol, Manuel Moix, ha presentat la dimissió aquest dijous. L’ha anunciat el seu ex-cap, el fiscal general de l’Estat, José Manuel Maza, defensant-lo fins a l’últim moment. Tot comença a l’any 2012 quan aquest senyor i els seus germans hereten una societat que és propietària d’un xalet a Madrid valorat en 550.000€. En aquell moment haurien pogut regularitzar la situació a Hisenda però sembla ser que costava 90.000€ que no tenien i els va quedar pendent (avui sortien els tècnics d’Hisenda i deien que realment hauria costat 400€). De tot aquest affaire només destaco algunes reaccions: Ja han passat tres fiscals generals amb el ministre Català, sembla que els costa de trobar-ne un que encaixi amb totes les tesis del govern, sobretot en la manera de tractar el procés català. L’ex-ministre