Si l'encerto, l'endevino.

Poso a Google les paraules Catalunya Caixa i BBVA. Haig de buscar fins a la tercera pàgina del cercador per trobar alguna noticia positiva. Es podria haver fet pitjor? Primera web: “ El Estado pierde unos 11.500 millones al vender Catalunya Banc al BBVA ”; la segona: “ Blackstone se queda con las hipotecas tóxicas de Catalunya Banc ”; una altra: “ El Estado costeará los litigios pendientes de Catalunya Banc ”; i per acabar la més recent: “ BBVA anuncia 2.000 despidos de Catalunya Banc i el cierre de oficinas en Catalunya ”. Tot plegat ens ha de fer pensar quina ha estat la diferència entre les privatitzacions d’altres institucions bancàries o caixes i la de Catalunya Caixa. Què és el què s’ha fet tant malament en l’adjudicació de Catalunya Caixa per veure com BBVA la trosseja fins a deixar-la en la seva mínima expressió? De fet, al final de tot el procés, al BBVA només li interessa el nom (segurament pel fet de tenir una entitat amb nom català). Bankia no ho ha fet gaire millo

Aquests dies Dinamarca ha fet un primer pas per eliminar del tot els intercanvis de diner en efectiu. De cara a gener 2016 la majoria dels establiments no acceptaran efectiu i serà un procés irreversible que els durà a prescindir per sempre del diner en metàl·lic. Les raons que esgrimeixen són l’estalvi de costos del Banc Central a l’hora de gestionar els bitllets i monedes i, sobretot la reducció de l’evasió fiscal. A la vegada, aquests dies Grècia ha decidit baixar el IVA de productes i serveis quan aquests siguin abonats via targeta de crèdit. El país hel·lènic és un dels més afectats pel frau fiscal en la tributació del IVA i les mesures aprovades per Varoufakis busquen recaptar 200 milions d’euros anuals extres en aquest tribut. Trobem doncs, dos exemples de cap a on tendeixen les polítiques fiscals de països europeus quan busquen reduir el frau fiscal. Si concentrem les transaccions en l’ús de les targetes de crèdit, qualsevol moviment pot ser controlat tenint accés als ex

Aquests dies la Comunitat Europea i els Estats Units reprenen les negociacions per mirar de tancar el format definitiu del TTIP (Transatlàntic Trade and Investment Partnership) que és el mateix que Acord transatlàntic sobre comerç i inversió. Fa anys que s’intenta establir un marc de lliure comerç entre els dos mercats que sumen més de cinc-cents milions de consumidors. L’objectiu principal d’aquest tractat és eliminar aranzels, estandarditzar normatives dels dos mercats i eliminar restriccions a les inversions. Realment aquesta última frase resumeix el que hauria de ser una oportunitat i és que crear una zona comuna on existeixi lliure comerç permet a qualsevol estat o país poder vendre els seus productes amb facilitat. A la vegada estandarditzar les normatives redueix la incertesa dels productors i consumidors al saber que els productes compleixen tots una mateixa norma de qualitat. El concepte “mateixa norma de qualitat” és el que pot comportar un dels riscos. Si parléssim de p

El que ens ha de preocupar no és tant com pagarem el quart cinturó sinó a qui va dirigit. M’explico: el quart cinturó va ser ideat als anys seixanta i no hi havia tant trànsit com ara. La idea original era proporcionar una tercera via per poder rodejar l’àrea metropolitana sense haver d’apropar-se a Barcelona. La idea en sí és molt encertada i en trobem exemples a grans ciutats com Madrid amb les autopistes orbitals o fins i tot en les rondes de la capital catalana. Allunyar el trànsit pesat de les grans ciutats beneficia a la ciutat en sí en aspectes com la contaminació i cues i a la vegada ajuda al transport ja que estalvia temps, i per tant diners, al agafar vies que retallen quilòmetres. Si es pensa en una via que ajudi a comunicar els ciutadans de les comarques que aquesta travessa per ajudar la mobilitat intercomarcal, ja sigui per anar a treballar o consumir d’una ciutat a l’altra, aconseguirem una via comunicadora i descentralitzadora i, per tant , una eina d’equilibri ter