Passa al contingut principal

De Catalunya Banc només interessa el nom


Poso a Google les paraules Catalunya Caixa i BBVA. Haig de buscar fins a la tercera pàgina del cercador per trobar alguna noticia positiva. Es podria haver fet pitjor?
Primera web: “El Estado pierde unos 11.500 millones al vender Catalunya Banc al BBVA”; la segona: “Blackstone se queda con las hipotecas tóxicas de Catalunya Banc”; una altra: “El Estado costeará los litigios pendientes de Catalunya Banc”; i per acabar la més recent: “BBVA anuncia 2.000 despidos de Catalunya Banc i el cierre de oficinas en Catalunya”.
Tot plegat ens ha de fer pensar quina ha estat la diferència entre les privatitzacions d’altres institucions bancàries o caixes i la de Catalunya Caixa. Què és el què s’ha fet tant malament en l’adjudicació de Catalunya Caixa per veure com BBVA la trosseja fins a deixar-la en la seva mínima expressió? De fet, al final de tot el procés, al BBVA només li interessa el nom (segurament pel fet de tenir una entitat amb nom català). Bankia no ho ha fet gaire millor però el resultat sembla diferent.
Ens posem en història i veiem com l’Estat intervé Caixa Catalunya, hi posa gairebé 12.000 milions de tots els contribuents dels quals en recupera uns 1.000 després de fer una subhasta llarga on guanya una oferta que suposa menys del 10% del preu inicial. Es venen les hipoteques considerades com a dolentes o tòxiques amb una rebaixa del 40% a un fons d’inversió voltor que diu que ja sap com recobrar els impagats. Dels litigis per intentar recobrar el què queda i fer front a la supressió de les clàusules sòl ja se’n farà càrrec l’Estat, és a dir, tots nosaltres (inclòs els impostos de les persones a qui estan desnonant). I final de tot, una vegada la gent ja no recorda com ha anat tot plegat, tots creiem que l’economia torna a créixer, el Barça guanya la Champions i la gent fa la reserva pel creuer a Croàcia per l’estiu, mentre el BBVA publica que acomiada 2.000 treballadors i tancarà oficines.
No acomiadarà treballadors de la seva seu de Madrid o del país basc, només li sobren treballadors de l’última adquisició ja que en el preu de l’oferta ja es descomptava aquest factor. L’oferta era només pels components que interessaven i és tenir una xarxa d’oficines ben arrelada al territori i un nom per vendre banca de proximitat. Sembla clar que entitats catalanes com Banc Sabadell o La Caixa ja tenien coberta aquesta faceta i no els va preocupar massa la desaparició d’un antic competidor.
Però de tot això no podem posar la culpa al BBVA, ells són compradors i segueixen els dictats de l’economia capitalista. En cap moment es comprometien a conservar estructures deficitàries. La culpa és de qui va deixar arribar a aquest punt una entitat que com a caixa de proximitat funcionava i donava el seu servei social. No sóc aquí per dir que les caixes tenien un futur limitant-se a fer el què sabien fer però una vegada acabat el procés veiem que els compradors n’han extret el poc suc que en quedava i ara observem com liquiden la resta.


Publicat a Vallés Econòmic del Diari NewT el 25 de juny de 2015.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

L'endemà

Des de redacció ens demanen que fem un exercici d’imaginació i preveiem què passarà el dia 2 d’octubre. Acostumo a entretenir-me més i millor quan puc fer d’altaveu d’alguna fet que trobo interessant o preocupant. Aquesta setmana pretenia parlar de com trobem cartes de caràcter personal (salut) obertes per Correos amb el pretext que hi ha el logotip de la Generalitat al sobre. També trobava interessant comentar perquè s’han fet seus els diners dels comptes corrents de les entitats que tenen una relació (encara que siguin cosins llunyans) amb la Generalitat, fins al punt d’haver de demanar permís a Hisenda espanyola per comprar paper de wc. Aquests temes són més fàcils de comentar que preveure què passarà. Tot i això faig el meu pronòstic. Votarem, no tots però una gran part de la població. Catalunya és extensa, no és fàcil dominar tots els col·legis, aconseguiran tancar els més representatius per fer la foto però una proporció alta podrà votar. A partir d’ací, diumenge vespre serà...

Això és el capitalisme senyors accionistes.

Entenc que aquesta frase es deu haver escoltat més d’una vegada a les oficines del Popular quan els accionistes hi van a demanar explicacions. Dimecres es va saber que les entitats europees havien tirat pel dret i havien triat el Banc Santander com a comprador del Popular. És la primera vegada que es prenia una decisió com aquesta i és que s’ha acabat el salvar bancs amb fons públics. Europa ha après dels errors passats i deixa que el mercat actuï amb les seves normes sense interferències estatals.  Quan les entitats europees van constatar que dimecres el Popular no tindria diners per fer front a les retirades de dipòsits es van posar en contacte amb els pocs bancs que s’hi havien interessat i va guanyar el Santander. De tot aquest procés trobo curioses certes declaracions: Sra. Botín, presidenta del Santander, diu que els van avisar de matinada i van prendre la decisió a l’últim moment. Això em porta a pensar que si és veritat tot plegat demostra una falta de previsió total p...

Se’ns pixen a la cara i diuen que plou

Torno de la Plaça Vella de Terrassa, plena de gent mostrant el malestar per les detencions i escorcolls d’aquest històric 20S. Mentre em manifestava intentava analitzar perquè aquelles persones deixaven les seves cases per manifestar-se. Què haurien pogut oferir els diferents governs espanyols per no arribar a aquest punt. No vull entrar en els motius que tenen a veure amb la llengua, l’autonomia, l’educació, etc. Només vull analitzar si haurien pogut oferir alguna concessió econòmica interessant. El resultat és NO. No poden oferir res en l’aspecte econòmic. Per molt que haguessin volgut (i no jutjo si mai ho han volgut) un país amb un deute superior al PIB d’un any no pot cedir res. La setmana passada el mateix Montoro concretava que la diferència entre el què Catalunya aportava a l’estat espanyol i el què rebia era de 10.000 milions d’euros anuals. Els càlculs del govern català eren de 14.000 (no estaven tant lluny), els càlculs de Josep Borrell eren de 500 (oletu!). Si el deute...