Si l'encerto, l'endevino.

Sembla obvi però els diners són la clau en cas d’aixecar la suspensió de la DUI. I el dia per fer-ho també és clau.. M’explico: Sembla que el govern espanyol segueix entestat en negar el diàleg (al final de l’article donaré la meva impressió de què està passant). Es prepara per aplicar (si és que pot) l’article 155 que cancel·laria les poques atribucions que li queden a la Generalitat. Dic poques perquè si bé les té en teoria intactes, el fet que la conselleria d’economia estigui intervinguda de facto implica que qualsevol moviment econòmic està supervisat per Montoro. Si no tens capacitat per decidir què fas amb els diners, la teva autonomia ja està intervinguda i això és així des de setembre. Aquí és on es plantegen els dubtes a molt gent. Si s’aplica el 155 implicarà la supervisió de TOTES les funcions de la Generalitat per part d’un funcionari de Madrid, totes vol dir des de quins hospitals poden fer certes operacions fins a la llengua vehicular de les escoles. Si s’opta per

Intentaré no entrar en els fets del dia 1 d’octubre ja que crec que cal passar pàgina (sense oblidar) i deixar pas a la política. Tots hem vist els vídeos, tots estem colpits per les escenes irracionals. Per molts policies i exèrcits que tinguem als carrers, ja no som els ciutadans els qui podem rebre, ara són els polítics i les institucions. Els caldrà ajuda per defensar-se, però l’objectiu físic que els permetia repartir a tort i dret (urnes) ja no existeix (de moment). La situació actual només la pot arreglar un mediador de pes. El govern espanyol no podrà mai acceptar una sortida de Catalunya per varis motius. No em centraré en els motius que al·leguen la unitat o no d’Espanya ja que són els historiadors i els sociòlegs els que han d’omplir aquestes pàgines. Si ens centrem en els motius econòmics, mai Espanya podrà cedir Catalunya. La raó la trobem en els pressupostos. S’ha parlat molt de si el dèficit fiscal de Catalunya vers Espanya és de 16.000 milions d’euros anuals (equ

Torno de la Plaça Vella de Terrassa, plena de gent mostrant el malestar per les detencions i escorcolls d’aquest històric 20S. Mentre em manifestava intentava analitzar perquè aquelles persones deixaven les seves cases per manifestar-se. Què haurien pogut oferir els diferents governs espanyols per no arribar a aquest punt. No vull entrar en els motius que tenen a veure amb la llengua, l’autonomia, l’educació, etc. Només vull analitzar si haurien pogut oferir alguna concessió econòmica interessant. El resultat és NO. No poden oferir res en l’aspecte econòmic. Per molt que haguessin volgut (i no jutjo si mai ho han volgut) un país amb un deute superior al PIB d’un any no pot cedir res. La setmana passada el mateix Montoro concretava que la diferència entre el què Catalunya aportava a l’estat espanyol i el què rebia era de 10.000 milions d’euros anuals. Els càlculs del govern català eren de 14.000 (no estaven tant lluny), els càlculs de Josep Borrell eren de 500 (oletu!). Si el deute

Des de redacció ens demanen que fem un exercici d’imaginació i preveiem què passarà el dia 2 d’octubre. Acostumo a entretenir-me més i millor quan puc fer d’altaveu d’alguna fet que trobo interessant o preocupant. Aquesta setmana pretenia parlar de com trobem cartes de caràcter personal (salut) obertes per Correos amb el pretext que hi ha el logotip de la Generalitat al sobre. També trobava interessant comentar perquè s’han fet seus els diners dels comptes corrents de les entitats que tenen una relació (encara que siguin cosins llunyans) amb la Generalitat, fins al punt d’haver de demanar permís a Hisenda espanyola per comprar paper de wc. Aquests temes són més fàcils de comentar que preveure què passarà. Tot i això faig el meu pronòstic. Votarem, no tots però una gran part de la població. Catalunya és extensa, no és fàcil dominar tots els col·legis, aconseguiran tancar els més representatius per fer la foto però una proporció alta podrà votar. A partir d’ací, diumenge vespre serà

Aquesta setmana Cristobal Montoro, ministre d’Hisenda del govern espanyol tornava a fer declaracions amenaçadores a qualsevol persona que pretengui pagar els impostos a la Hisenda Catalana. En aquest cas va ser just després que el Conseller Junqueras i el President Puigdemont inauguressin el nou sistema de funcionament de l’Agència Catalana de Tributs. La Generalitat de Catalunya té cedida la gestió i recaptació de diversos impostos de segon ordre com poden ser donacions i successions, actes jurídics i impost de patrimoni. Aquest sistema el tenen atribuït vàries comunitats autònomes. Els podem anomenar de segon ordre pel volum de recaptació ja que els impostos importants són la renda, societats i IVA i aquests els recapta l’estat espanyol. A partir d’aquest quatre de setembre, tot el sistema canvia ja que fins ara aquesta activitat de recaptació d’impostos estava “subcontractada” als registradors de la propietat i eren aquestes les entitats que cobraven un preu anual per fer l

Entenc que aquesta frase es deu haver escoltat més d’una vegada a les oficines del Popular quan els accionistes hi van a demanar explicacions. Dimecres es va saber que les entitats europees havien tirat pel dret i havien triat el Banc Santander com a comprador del Popular. És la primera vegada que es prenia una decisió com aquesta i és que s’ha acabat el salvar bancs amb fons públics. Europa ha après dels errors passats i deixa que el mercat actuï amb les seves normes sense interferències estatals.  Quan les entitats europees van constatar que dimecres el Popular no tindria diners per fer front a les retirades de dipòsits es van posar en contacte amb els pocs bancs que s’hi havien interessat i va guanyar el Santander. De tot aquest procés trobo curioses certes declaracions: Sra. Botín, presidenta del Santander, diu que els van avisar de matinada i van prendre la decisió a l’últim moment. Això em porta a pensar que si és veritat tot plegat demostra una falta de previsió total per p

Ja ha plegat. Una setmana ha trigat des que es va saber que mantenia accions d’una societat radicada a Panamà on el seu pare hi ocultava un xalet de Madrid. El fiscal anticorrupció de l’Estat espanyol, Manuel Moix, ha presentat la dimissió aquest dijous. L’ha anunciat el seu ex-cap, el fiscal general de l’Estat, José Manuel Maza, defensant-lo fins a l’últim moment. Tot comença a l’any 2012 quan aquest senyor i els seus germans hereten una societat que és propietària d’un xalet a Madrid valorat en 550.000€. En aquell moment haurien pogut regularitzar la situació a Hisenda però sembla ser que costava 90.000€ que no tenien i els va quedar pendent (avui sortien els tècnics d’Hisenda i deien que realment hauria costat 400€). De tot aquest affaire només destaco algunes reaccions: Ja han passat tres fiscals generals amb el ministre Català, sembla que els costa de trobar-ne un que encaixi amb totes les tesis del govern, sobretot en la manera de tractar el procés català. L’ex-ministre

Sí, semblava impossible però al final l’Agència Tributària ha comunicat a la Fiscalia de delictes econòmics la seva creença que el jugador del Reial Madrid, Cristiano Ronaldo, podria haver comès frau fiscal. Serien uns 8 milions d’euros corresponents als anys 2011-2013. És frau fiscal ja que va declarar en un paradís fiscal, les Illes Verges britàniques, els seus drets d’imatge. Ho va regularitzar quan va començar una campanya d’Hisenda que perseguia aquest tipus de fraus i molts d’altres jugadors es van veure esquitxats pel mateix. Per un cas molt semblant, el jugador del Barça, Leo Messi vas ser acusat, jutjat i condemnat a 21 mesos de presó. De fet, aquesta setmana la condemna ha estat ratificada. La via penal hauria de ser la mateixa per ambdós jugadors igual que ho va ser per Mascherano o Adriano. La única diferència entre Messi i Cristiano és que aquest segon va regularitzar la seva situació però es va “deixar” de declarar 8 milions d’euros... Messi no havia fet ni això. A

Sona fort però sembla que és la única manera que un negoci amb funció semipública a Espanya funcioni sense que ningú hi posi traves. Aquests dies veiem com la inoperància dels organitzadors dels sistema de supervisió de documentació de l’aeroport del Prat es porta al límit. Es creen llargues cues per passar pel control de passaports. Fa temps que sabíem que a l’abril entrava en vigor una normativa europea que obliga a una major supervisió de la documentació per entrar i sortir dels països de la Unió. Fa temps, i tot i així hem ensopegat amb  la inoperància. No es va preveure que faltarien dispositius tant de màquines com de funcionaris. Ahir es van reunir els responsables, sis setmanes després, per poder afirmar que en un mes ho tindran dominat. Les màquines extres les van encarregar per Barajas, ara en demanen més i quan les tinguin ja les faran arribar. Tranquils. A la vegada, falta policia nacional ja que tot i que en van enviar més al principi sembla que no es va preveure que

Des que el president del govern espanyol va venir a fer propaganda de les immenses partides pressupostàries que tenia calculades per Catalunya pels propers 4 anys, cada setmana ha anat venint un o altre representant per fer calar el missatge. Sembla que l’operació diàleg s’anomena ara operació promesa. Tenen un problema greu i és que cada setmana surt a la llum una notícia o dada que els tira per terra la feina feta la setmana anterior. Intenten convèncer als mitjans de comunicació que la pluja d’inversions en infraestructures que prometen arribarà els propers 4 anys, que amb això el dèficit d’infraestructures s’acabarà i que, per tant, amb aquest problema solucionat ja no cal que ens queixem més. La feina que va començar Rajoy, la van seguir Montoro, Millo i aquesta setmana ha estat el torn del secretari general de Pressupostos i Despeses, Alberto Nadal. En una trobada organitzada per la Cambra de Comerç de Barcelona va justificar els pressupostos que hem “patit” des que va comen

Probablement la gent d’empresa es posarà les mans al cap amb aquesta afirmació. Els pressupostos són una eina imprescindible quan volem marcar una estratègia, quan volem fixar uns límits de despesa. Serveixen per fer previsions dels ingressos que tindrem i, sobretot, serveixen per evitar que tinguem sorpreses a l’hora de gastar els diners. Això ajuda molt a les empreses i, en teoria, hauria d’ajudar a qualsevol administració pública, inclòs l’estat espanyol. Dic en teoria ja que les dades confirmen una vegada més que els pressupostos de l’estat espanyol no serveixen per res.. Aquesta setmana , Miquel Valls, president de la Cambra de Comerç de Barcelona ens fa un resum de com ha `mimat´ el pressupost estatal el govern Rajoy. Ens detalla quina part del pressupost 2016 s’ha acomplert i, encara més important, com evolucionarà pel 2017. Sembla tan greu una cosa com l’altra.. El pressupost en infraestructures per Catalunya pel 2016 es va fixar en prop de 1000 milions d’euros i només s

Aquest dimarts el president del govern espanyol ha “llogat” l’atri del Palau de Congressos per fer una gran exposició d’intencions. Més concretament una proposta d’inversió de 4.200 milions d’euros a 4 anys vista en infraestructures. Repassant l’hemeroteca veiem que la mateixa oferta ja l’havia fet l’agost de l’any 2007 l’anterior president, Sr. Zapatero. De fet, també va ser notícia el novembre d’aquell any i el febrer de 2008. Al 2011 ho va prometre també el ministeri de Fomento. El febrer de 2012 la ministra popular Ana Pastor reconeixia un deute de 5.750 milions d’euros en infraestructures. Per acabar, el mes de febrer de 2015, el mateix president que va venir aquesta setmana ja prometia el final del corredor mediterrani gràcies a les inversions que faria el govern central. En serio, ningú s’ha mirat l’hemeroteca abans de programar aquesta promesa? Aquestes jornades sobre infraestructures semblen muntades per fer propaganda post-electoral, per intentar calmar uns ànims amb pro

Llegeixo sorprès que el Tribunal Superior de Justícia de Madrid dóna la raó a l’empresa ABERTIS contra el Ministerio de Fomento en la reclamació per l’efecte trànsit de l’autopista AP-7. Això implica que entre tots ens tocarà pagar 1.494 milions d’euros a l’empresa concessionària de l’autopista de peatge més utilitzada de l’arc mediterrani. Els que la usem assíduament estarem pagant-la dues vegades, quan paguem el peatge i amb els pressupostos de l’Estat que contemplin aquesta indemnització. Tot comença a l’any 2006 quan es va signar l’acord entre Acesa i Foment per ampliar els carrils de l’autopista. Al contracte es contemplava una indemnització si hi havia menys trànsit del previst i la crisi començada al 2008 no hi va ajudar. Em permeto tres exemples més: Recordem quan el Gobierno va indemnitzar la constructora ACS amb 1.350 milions d’euros per compensar el contracte per explotar el magatzem de gas Castor davant de Tarragona? La mateixa companyia ACS demana una indemnització de 5

No en tenien prou amb pair les clàusules sòl i ara els arriba una sentència que també els tomba les despeses.. La banca està contenta. Tot comença amb una sentència del Tribunal Suprem del 23 de desembre de 2015 on es considerava abusiu cobrar als consumidors de hipoteques totes les despeses de formalització del contracte. Això inclou despeses de notaria, registre i IAJD. Es calcula que de mitjana poden suposar uns 3.000€. Com funcionava fins ara? Suposem que una persona que es vol comprar un pis accepta les despeses de la compra (impostos, registre i notaria) perquè està interessat en un producte: la vivenda. Al mateix moment arriba un banc que també està interessat en vendre un producte: una hipoteca. Sembla lògic que sigui el banc qui pagui la meitat de les despeses de la seva venda (impostos, notaria i registre) ja que és el primer interessat en col·locar un producte. Aquí era on fallava el sistema d’oferta i demanda ja que el banc venia el producte però a la vegada cobrava al

M’arriba un càrrec al compte corrent, el concepte diu que és un embargament... truco al banc, no em saben dir massa cosa. Hi vaig personalment i només aconsegueixen desxifrar que es tracta d’Hisenda. Següent pas, demano cita prèvia a Hisenda i després d’esperar mitja hora em diuen de mala gana que ells no en saben gaire més, que segurament és de trànsit, que investigui per mi mateix i que no els atabali gaire que hi ha cua... Setmanes després assisteixo a una conferència donada al Col·legi d’Economistes per Josep Lluís Salvadó , secretari d’Hisenda de la Generalitat de Catalunya. Allà explica els plans de la seva Conselleria per aquest 2017. Aquests passen per aconseguir que el 100% de la recaptació de deutes que es generen a la Generalitat siguin gestionats per l’Agència Catalana de Tributs. Fins ara aquests es cedien a l’Agència Tributària espanyola per tal que s’encarregués de cobrar-los. Aquesta cessió tenia dos preus: un d’econòmic directe i és que es pagava un cànon per aquest

Estem vivint un parell de casos que ens fan veure que els Ajuntaments tenen més força econòmica del que pensem. Aquesta setmana l’Ajuntament de Barcelona va treure a concurs l’adjudicació del contracte de llum fins el 2019 per import de 65 milions d’euros. Les dues grans companyies elèctriques, Endesa i Gas Natural no s’hi van presentar al no estar d’acord amb les condicions. Això implica concedir l’adjudicació a companyies més modestes però amb menys “vicis”. Les grans no es van presentar al·legant que les condicions són abusives i, bàsicament, aquestes condicions són que es respecti la llei de pobresa energètica. Aquest hivern s’ha discutit profundament sobre aquesta llei que no permet tallar els subministraments a famílies sense recursos abans d’avisar als serveis socials dels ajuntaments. L’ajuntament de Terrassa ens dóna dos exemples més de com un ens municipal pot afectar al mercat. Primer de tot trobem el cas de la municipalització del subministrament d’aigua buscant una mill

Quina sorpresa quan els pares van llegir la notícia publicada a diversos mitjans de comunicació a finals del 2016 amb el títol: La percepció per maternitat no tributa . S’anunciava que el Tribunal Superior de Justícia de Madrid donava la raó a una mare que reclamava que els diners que havia percebut com a prestació per maternitat estaven exempts. Moltes mares van entendre que podien reclamar a Hisenda aquests imports des del 2012. El que no deien les notícies és que Hisenda ho posaria molt difícil. Per demanar la devolució cal començar presentant una reclamació per ingressos indeguts a Hisenda, tot seguit l’Administració anirà tombant totes les reclamacions fins a esgotar la via administrativa (això ja són uns quants mesos). Quan esgotem totes les vies caldrà acabar al tribunal superior de Justícia de la nostra província. En què s’escuda Hisenda? En que la sentència de Madrid no crea jurisprudència. Per tant, cada cas és diferent. Hisenda juga aquesta carta per acabar cansant a