Passa al contingut principal

Ningú penalitza la gestió pública?

Llegeixo sorprès que el Tribunal Superior de Justícia de Madrid dóna la raó a l’empresa ABERTIS contra el Ministerio de Fomento en la reclamació per l’efecte trànsit de l’autopista AP-7. Això implica que entre tots ens tocarà pagar 1.494 milions d’euros a l’empresa concessionària de l’autopista de peatge més utilitzada de l’arc mediterrani. Els que la usem assíduament estarem pagant-la dues vegades, quan paguem el peatge i amb els pressupostos de l’Estat que contemplin aquesta indemnització. Tot comença a l’any 2006 quan es va signar l’acord entre Acesa i Foment per ampliar els carrils de l’autopista. Al contracte es contemplava una indemnització si hi havia menys trànsit del previst i la crisi començada al 2008 no hi va ajudar.
Em permeto tres exemples més: Recordem quan el Gobierno va indemnitzar la constructora ACS amb 1.350 milions d’euros per compensar el contracte per explotar el magatzem de gas Castor davant de Tarragona? La mateixa companyia ACS demana una indemnització de 500 milions d’euros per la rescissió del contracte d’explotació del túnel d’AVE que uneix França i Catalunya. Un altre exemple per acabar, i en clau de futur, encara no sabem com acabarà l’AVE de Medina a La Meca però el sobre cost de la construcció és molt elevat i hi ha amenaces d’impagament del govern d’ArabiaSaudí.
El que sorprèn no són les ànsies de reclamar indemnitzacions de les companyies constructores o concessionàries ja que són empreses privades amb accionistes particulars i objectius empresarials. El que sorprèn és la facilitat amb què els tribunals donen la raó a aquestes empreses enfront de l’Estat. Qui redacta aquests contractes? Quina responsabilitat els hi pot exigir la ciutadania? Entenc que poca gràcies a les portes giratòries de molts d’aquests càrrecs.

El pressupost del govern espanyol del 2016 és d’aproximadament 350.000 milions d’euros. Els tres primers exemples que he comentat suposen uns 4.000 milions. Només és un 1.2%..

Article publicat al Diari del Vallés de 24 de març de 2017

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

L'endemà

Des de redacció ens demanen que fem un exercici d’imaginació i preveiem què passarà el dia 2 d’octubre. Acostumo a entretenir-me més i millor quan puc fer d’altaveu d’alguna fet que trobo interessant o preocupant. Aquesta setmana pretenia parlar de com trobem cartes de caràcter personal (salut) obertes per Correos amb el pretext que hi ha el logotip de la Generalitat al sobre. També trobava interessant comentar perquè s’han fet seus els diners dels comptes corrents de les entitats que tenen una relació (encara que siguin cosins llunyans) amb la Generalitat, fins al punt d’haver de demanar permís a Hisenda espanyola per comprar paper de wc. Aquests temes són més fàcils de comentar que preveure què passarà. Tot i això faig el meu pronòstic. Votarem, no tots però una gran part de la població. Catalunya és extensa, no és fàcil dominar tots els col·legis, aconseguiran tancar els més representatius per fer la foto però una proporció alta podrà votar. A partir d’ací, diumenge vespre serà...

Això és el capitalisme senyors accionistes.

Entenc que aquesta frase es deu haver escoltat més d’una vegada a les oficines del Popular quan els accionistes hi van a demanar explicacions. Dimecres es va saber que les entitats europees havien tirat pel dret i havien triat el Banc Santander com a comprador del Popular. És la primera vegada que es prenia una decisió com aquesta i és que s’ha acabat el salvar bancs amb fons públics. Europa ha après dels errors passats i deixa que el mercat actuï amb les seves normes sense interferències estatals.  Quan les entitats europees van constatar que dimecres el Popular no tindria diners per fer front a les retirades de dipòsits es van posar en contacte amb els pocs bancs que s’hi havien interessat i va guanyar el Santander. De tot aquest procés trobo curioses certes declaracions: Sra. Botín, presidenta del Santander, diu que els van avisar de matinada i van prendre la decisió a l’últim moment. Això em porta a pensar que si és veritat tot plegat demostra una falta de previsió total p...

Se’ns pixen a la cara i diuen que plou

Torno de la Plaça Vella de Terrassa, plena de gent mostrant el malestar per les detencions i escorcolls d’aquest històric 20S. Mentre em manifestava intentava analitzar perquè aquelles persones deixaven les seves cases per manifestar-se. Què haurien pogut oferir els diferents governs espanyols per no arribar a aquest punt. No vull entrar en els motius que tenen a veure amb la llengua, l’autonomia, l’educació, etc. Només vull analitzar si haurien pogut oferir alguna concessió econòmica interessant. El resultat és NO. No poden oferir res en l’aspecte econòmic. Per molt que haguessin volgut (i no jutjo si mai ho han volgut) un país amb un deute superior al PIB d’un any no pot cedir res. La setmana passada el mateix Montoro concretava que la diferència entre el què Catalunya aportava a l’estat espanyol i el què rebia era de 10.000 milions d’euros anuals. Els càlculs del govern català eren de 14.000 (no estaven tant lluny), els càlculs de Josep Borrell eren de 500 (oletu!). Si el deute...