Passa al contingut principal

Això és el capitalisme senyors accionistes.

Entenc que aquesta frase es deu haver escoltat més d’una vegada a les oficines del Popular quan els accionistes hi van a demanar explicacions. Dimecres es va saber que les entitats europees havien tirat pel dret i havien triat el Banc Santander com a comprador del Popular. És la primera vegada que es prenia una decisió com aquesta i és que s’ha acabat el salvar bancs amb fons públics. Europa ha après dels errors passats i deixa que el mercat actuï amb les seves normes sense interferències estatals. 
Quan les entitats europees van constatar que dimecres el Popular no tindria diners per fer front a les retirades de dipòsits es van posar en contacte amb els pocs bancs que s’hi havien interessat i va guanyar el Santander. De tot aquest procés trobo curioses certes declaracions:
Sra. Botín, presidenta del Santander, diu que els van avisar de matinada i van prendre la decisió a l’últim moment. Això em porta a pensar que si és veritat tot plegat demostra una falta de previsió total per part de les entitats europees. Treure del llit a la presidenta del banc més gran de l’estat espanyol per demanar-li que et resolgui els problemes sembla una mica improvisat. He de dir que em fa una mica de por que un sol banc tingui ja el 20% de quota de mercat.
Sr. De Guindos, ministre d’economia,  emfatitza fins a la sacietat el  fet que els contribuents no hauran de pagar els plats bruts del Popular. Sort, ja es va fer ús d’aquest instrument al primer esclat de la crisi i si bé va funcionar, els contribuents van acabar pagant amb els impostos tots els rescats. Sembla xocant que només fa un mes de Guindos declarés ell mateix que el Popular era un banc fort i no calia patir. També li deu faltar informació.

Per últim, els accionistes. Ahir dijous sortien els primers afectats dient que denunciaran des del consell d’administració fins al Santander si cal per recuperar els diners perduts. Cal aclarir que és complicat. Primer perquè el Santander ja ho té estudiat i sap que primer es farà responsable l’entitat que l’ha convençut per comprar. Segon perquè ara qui mana és el capitalisme. Ja no s’hi val recórrer al pare estat. Els accionistes guanyen quan l’acció puja i perden (tot) quan aquesta baixa.

Article publicat al Diari del Vallès el 9 de juny de 2017

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

L'endemà

Des de redacció ens demanen que fem un exercici d’imaginació i preveiem què passarà el dia 2 d’octubre. Acostumo a entretenir-me més i millor quan puc fer d’altaveu d’alguna fet que trobo interessant o preocupant. Aquesta setmana pretenia parlar de com trobem cartes de caràcter personal (salut) obertes per Correos amb el pretext que hi ha el logotip de la Generalitat al sobre. També trobava interessant comentar perquè s’han fet seus els diners dels comptes corrents de les entitats que tenen una relació (encara que siguin cosins llunyans) amb la Generalitat, fins al punt d’haver de demanar permís a Hisenda espanyola per comprar paper de wc. Aquests temes són més fàcils de comentar que preveure què passarà. Tot i això faig el meu pronòstic. Votarem, no tots però una gran part de la població. Catalunya és extensa, no és fàcil dominar tots els col·legis, aconseguiran tancar els més representatius per fer la foto però una proporció alta podrà votar. A partir d’ací, diumenge vespre serà...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Se’ns pixen a la cara i diuen que plou

Torno de la Plaça Vella de Terrassa, plena de gent mostrant el malestar per les detencions i escorcolls d’aquest històric 20S. Mentre em manifestava intentava analitzar perquè aquelles persones deixaven les seves cases per manifestar-se. Què haurien pogut oferir els diferents governs espanyols per no arribar a aquest punt. No vull entrar en els motius que tenen a veure amb la llengua, l’autonomia, l’educació, etc. Només vull analitzar si haurien pogut oferir alguna concessió econòmica interessant. El resultat és NO. No poden oferir res en l’aspecte econòmic. Per molt que haguessin volgut (i no jutjo si mai ho han volgut) un país amb un deute superior al PIB d’un any no pot cedir res. La setmana passada el mateix Montoro concretava que la diferència entre el què Catalunya aportava a l’estat espanyol i el què rebia era de 10.000 milions d’euros anuals. Els càlculs del govern català eren de 14.000 (no estaven tant lluny), els càlculs de Josep Borrell eren de 500 (oletu!). Si el deute...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació