Passa al contingut principal

Que poc costa desencallar les inversions quan es vol

Des que el president del govern espanyol va venir a fer propaganda de les immenses partides pressupostàries que tenia calculades per Catalunya pels propers 4 anys, cada setmana ha anat venint un o altre representant per fer calar el missatge. Sembla que l’operació diàleg s’anomena ara operació promesa.
Tenen un problema greu i és que cada setmana surt a la llum una notícia o dada que els tira per terra la feina feta la setmana anterior. Intenten convèncer als mitjans de comunicació que la pluja d’inversions en infraestructures que prometen arribarà els propers 4 anys, que amb això el dèficit d’infraestructures s’acabarà i que, per tant, amb aquest problema solucionat ja no cal que ens queixem més. La feina que va començar Rajoy, la van seguir Montoro, Millo i aquesta setmana ha estat el torn del secretari general de Pressupostos i Despeses, Alberto Nadal.
En una trobada organitzada per la Cambra de Comerç de Barcelona va justificar els pressupostos que hem “patit” des que va començar la crisi. Una vegada explicat el passat va parlar del futur. Aquí tenia una pedra a la sabata, recordem que diferents institucions catalanes es queixen que el dèficit en infraestructures seguirà el 2017 ja que els pressupostos espanyols per aquest any són els que destinen la menor partida a infraestructures en molt temps. Tot i així, el Sr. Nadal va treure pit i es va quedar tan ample dient que, d’acord,  el 2017 no serà un bon any per les inversions a Catalunya però si el seu president va prometre 4.200 milions en 4 anys encara n’hi queden tres per complir. El que no es faci al 2017 es pot sumar al trienni  2018-2020... De debò, cal venir per explicar això? I més sabent que el següent dia es reunien 800 empresaris a Almeria per reclamar per enèsima vegada el corredor mediterrani? Ja no són empresaris catalans o valencians, cada vegada més regions ho reclamen i sembla que no preocupi a ningú.
Fa gràcia que no existeixi una partida per infraestructures tan importants com aquestes i la mateixa setmana s’adjudiquin 1.500 milions d’euros per resoldre el tema del “cupo” basc, deu anys encallat. Està clar que tenim diners per premiar les regions que es porten bé i ajuden a aprovar uns pressupostos injustos amb el territori. Un exemple més de pagar per un vot.

Article publicat al Diari del Vallés el 18 de maig de 2017.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Això és el capitalisme senyors accionistes.

Entenc que aquesta frase es deu haver escoltat més d’una vegada a les oficines del Popular quan els accionistes hi van a demanar explicacions. Dimecres es va saber que les entitats europees havien tirat pel dret i havien triat el Banc Santander com a comprador del Popular. És la primera vegada que es prenia una decisió com aquesta i és que s’ha acabat el salvar bancs amb fons públics. Europa ha après dels errors passats i deixa que el mercat actuï amb les seves normes sense interferències estatals.  Quan les entitats europees van constatar que dimecres el Popular no tindria diners per fer front a les retirades de dipòsits es van posar en contacte amb els pocs bancs que s’hi havien interessat i va guanyar el Santander. De tot aquest procés trobo curioses certes declaracions: Sra. Botín, presidenta del Santander, diu que els van avisar de matinada i van prendre la decisió a l’últim moment. Això em porta a pensar que si és veritat tot plegat demostra una falta de previsió total p...

L'endemà

Des de redacció ens demanen que fem un exercici d’imaginació i preveiem què passarà el dia 2 d’octubre. Acostumo a entretenir-me més i millor quan puc fer d’altaveu d’alguna fet que trobo interessant o preocupant. Aquesta setmana pretenia parlar de com trobem cartes de caràcter personal (salut) obertes per Correos amb el pretext que hi ha el logotip de la Generalitat al sobre. També trobava interessant comentar perquè s’han fet seus els diners dels comptes corrents de les entitats que tenen una relació (encara que siguin cosins llunyans) amb la Generalitat, fins al punt d’haver de demanar permís a Hisenda espanyola per comprar paper de wc. Aquests temes són més fàcils de comentar que preveure què passarà. Tot i això faig el meu pronòstic. Votarem, no tots però una gran part de la població. Catalunya és extensa, no és fàcil dominar tots els col·legis, aconseguiran tancar els més representatius per fer la foto però una proporció alta podrà votar. A partir d’ací, diumenge vespre serà...

Paradisos fiscals

Ja ha plegat. Una setmana ha trigat des que es va saber que mantenia accions d’una societat radicada a Panamà on el seu pare hi ocultava un xalet de Madrid. El fiscal anticorrupció de l’Estat espanyol, Manuel Moix, ha presentat la dimissió aquest dijous. L’ha anunciat el seu ex-cap, el fiscal general de l’Estat, José Manuel Maza, defensant-lo fins a l’últim moment. Tot comença a l’any 2012 quan aquest senyor i els seus germans hereten una societat que és propietària d’un xalet a Madrid valorat en 550.000€. En aquell moment haurien pogut regularitzar la situació a Hisenda però sembla ser que costava 90.000€ que no tenien i els va quedar pendent (avui sortien els tècnics d’Hisenda i deien que realment hauria costat 400€). De tot aquest affaire només destaco algunes reaccions: Ja han passat tres fiscals generals amb el ministre Català, sembla que els costa de trobar-ne un que encaixi amb totes les tesis del govern, sobretot en la manera de tractar el procés català. L’ex-ministre ...