Menys efectiu, Més control

Aquests dies Dinamarca ha fet un primer pas per eliminar del tot els intercanvis de diner en efectiu. De cara a gener 2016 la majoria dels establiments no acceptaran efectiu i serà un procés irreversible que els durà a prescindir per sempre del diner en metàl·lic. Les raons que esgrimeixen són l’estalvi de costos del Banc Central a l’hora de gestionar els bitllets i monedes i, sobretot la reducció de l’evasió fiscal.

A la vegada, aquests dies Grècia ha decidit baixar el IVA de productes i serveis quan aquests siguin abonats via targeta de crèdit. El país hel·lènic és un dels més afectats pel frau fiscal en la tributació del IVA i les mesures aprovades per Varoufakis busquen recaptar 200 milions d’euros anuals extres en aquest tribut.

Trobem doncs, dos exemples de cap a on tendeixen les polítiques fiscals de països europeus quan busquen reduir el frau fiscal.

Si concentrem les transaccions en l’ús de les targetes de crèdit, qualsevol moviment pot ser controlat tenint accés als extractes bancaris. Això implica que en cas d’inspecció fiscal, controlar si les despeses són reals és tan fàcil com tenir accés als moviments del banc. Si això ho apliquem a tots els agents econòmics (comerç, restauració, serveis, etc..) estem donant eines de supervisió a Hisenda. De fet li donem la millor eina per poder saber què guanyem i en què ho gastem. El següent pas seria deixar que Hisenda faci els càlculs directament de què ens toca pagar.

Aquest seria un escenari perfecte sempre i quan servís per limitar al mínim l’evasió fiscal. Donant accés a tota la informació, Hisenda podria crear un sistema de tributació real per tothom i no tributació a la carta.

Darrera d’aquestes propostes s’hi amaga però un efecte pervers i és el de control total de la vida privada. Quan donem eines de supervisió les donem per les coses dolentes però també per les bones. És lícit buscar l’objectiu de tributació per igual de tots els ciutadans però la barrera de la intimitat és alta i saltar-la pot dur a conseqüències nefastes. La història recent és plena d’exemples d’errades en la supervisió de qui controla la informació i quin ús es fa d’aquesta. Cada vegada més ens trobem que les companyies saben què creuen que necessitem i ens ho ofereixen sense haver-ho demanat. Totes les dades són confidencials fins que algú paga el preu just per elles. Fins ara quedava espai per la intimitat en aquelles transaccions que no quedaven registrades (un exemple: si vull anar a Port Aventura amb el meu fill i pago en metàl·lic ningú se’n assabentarà mai ). Si generalitzem la supressió de l’efectiu probablement reduirem el frau fiscal (lloable) però a la vegada reduïm el cercle a la vida privada (nefast).

Article publicat al diari NEW T de Maig 2015