Passa al contingut principal

Menys efectiu, Més control

Aquests dies Dinamarca ha fet un primer pas per eliminar del tot els intercanvis de diner en efectiu. De cara a gener 2016 la majoria dels establiments no acceptaran efectiu i serà un procés irreversible que els durà a prescindir per sempre del diner en metàl·lic. Les raons que esgrimeixen són l’estalvi de costos del Banc Central a l’hora de gestionar els bitllets i monedes i, sobretot la reducció de l’evasió fiscal.
A la vegada, aquests dies Grècia ha decidit baixar el IVA de productes i serveis quan aquests siguin abonats via targeta de crèdit. El país hel·lènic és un dels més afectats pel frau fiscal en la tributació del IVA i les mesures aprovades per Varoufakis busquen recaptar 200 milions d’euros anuals extres en aquest tribut.
Trobem doncs, dos exemples de cap a on tendeixen les polítiques fiscals de països europeus quan busquen reduir el frau fiscal.
Si concentrem les transaccions en l’ús de les targetes de crèdit, qualsevol moviment pot ser controlat tenint accés als extractes bancaris. Això implica que en cas d’inspecció fiscal, controlar si les despeses són reals és tan fàcil com tenir accés als moviments del banc. Si això ho apliquem a tots els agents econòmics (comerç, restauració, serveis, etc..) estem donant eines de supervisió a Hisenda. De fet li donem la millor eina per poder saber què guanyem i en què ho gastem. El següent pas seria deixar que Hisenda faci els càlculs directament de què ens toca pagar.
Aquest seria un escenari perfecte sempre i quan servís per limitar al mínim l’evasió fiscal. Donant accés a tota la informació, Hisenda podria crear un sistema de tributació real per tothom i no tributació a la carta.
Darrera d’aquestes propostes s’hi amaga però un efecte pervers i és el de control total de la vida privada. Quan donem eines de supervisió les donem per les coses dolentes però també per les bones. És lícit buscar l’objectiu de tributació per igual de tots els ciutadans però la barrera de la intimitat és alta i saltar-la pot dur a conseqüències nefastes. La història recent és plena d’exemples d’errades en la supervisió de qui controla la informació i quin ús es fa d’aquesta. Cada vegada més ens trobem que les companyies saben què creuen que necessitem i ens ho ofereixen sense haver-ho demanat. Totes les dades són confidencials fins que algú paga el preu just per elles. Fins ara quedava espai per la intimitat en aquelles transaccions que no quedaven registrades (un exemple: si vull anar a Port Aventura amb el meu fill i pago en metàl·lic ningú se’n assabentarà mai ). Si generalitzem la supressió de l’efectiu probablement reduirem el frau fiscal (lloable) però a la vegada reduïm el cercle a la vida privada (nefast).


Article publicat al diari NEW T de Maig 2015

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

L'endemà

Des de redacció ens demanen que fem un exercici d’imaginació i preveiem què passarà el dia 2 d’octubre. Acostumo a entretenir-me més i millor quan puc fer d’altaveu d’alguna fet que trobo interessant o preocupant. Aquesta setmana pretenia parlar de com trobem cartes de caràcter personal (salut) obertes per Correos amb el pretext que hi ha el logotip de la Generalitat al sobre. També trobava interessant comentar perquè s’han fet seus els diners dels comptes corrents de les entitats que tenen una relació (encara que siguin cosins llunyans) amb la Generalitat, fins al punt d’haver de demanar permís a Hisenda espanyola per comprar paper de wc. Aquests temes són més fàcils de comentar que preveure què passarà. Tot i això faig el meu pronòstic. Votarem, no tots però una gran part de la població. Catalunya és extensa, no és fàcil dominar tots els col·legis, aconseguiran tancar els més representatius per fer la foto però una proporció alta podrà votar. A partir d’ací, diumenge vespre serà...

Això és el capitalisme senyors accionistes.

Entenc que aquesta frase es deu haver escoltat més d’una vegada a les oficines del Popular quan els accionistes hi van a demanar explicacions. Dimecres es va saber que les entitats europees havien tirat pel dret i havien triat el Banc Santander com a comprador del Popular. És la primera vegada que es prenia una decisió com aquesta i és que s’ha acabat el salvar bancs amb fons públics. Europa ha après dels errors passats i deixa que el mercat actuï amb les seves normes sense interferències estatals.  Quan les entitats europees van constatar que dimecres el Popular no tindria diners per fer front a les retirades de dipòsits es van posar en contacte amb els pocs bancs que s’hi havien interessat i va guanyar el Santander. De tot aquest procés trobo curioses certes declaracions: Sra. Botín, presidenta del Santander, diu que els van avisar de matinada i van prendre la decisió a l’últim moment. Això em porta a pensar que si és veritat tot plegat demostra una falta de previsió total p...

Se’ns pixen a la cara i diuen que plou

Torno de la Plaça Vella de Terrassa, plena de gent mostrant el malestar per les detencions i escorcolls d’aquest històric 20S. Mentre em manifestava intentava analitzar perquè aquelles persones deixaven les seves cases per manifestar-se. Què haurien pogut oferir els diferents governs espanyols per no arribar a aquest punt. No vull entrar en els motius que tenen a veure amb la llengua, l’autonomia, l’educació, etc. Només vull analitzar si haurien pogut oferir alguna concessió econòmica interessant. El resultat és NO. No poden oferir res en l’aspecte econòmic. Per molt que haguessin volgut (i no jutjo si mai ho han volgut) un país amb un deute superior al PIB d’un any no pot cedir res. La setmana passada el mateix Montoro concretava que la diferència entre el què Catalunya aportava a l’estat espanyol i el què rebia era de 10.000 milions d’euros anuals. Els càlculs del govern català eren de 14.000 (no estaven tant lluny), els càlculs de Josep Borrell eren de 500 (oletu!). Si el deute...