Jo també vull fer vaga

     Aquest matí mentre feia el cafè escoltava una conversa entre dues persones que esmorzaven a la barra del bar. Un li deia a l’altre que havia trucat al seu cap i li havia dit que aquell dia faria vaga a la manera de TV3. El seu cap li preguntava com era aquest sistema i ell li responia que era fàcil, només calia anar a veure els seus clients (pel que sembla era comercial), presentar els productes que els pretenia vendre i no obrir la boca en tota l’estona...

Aquesta anècdota és una manera graciosa d’interpretar el que va succeir aquesta setmana a la retransmissió del partit de Champions League que havia de fer TV3 i que, si bé se’n van mostrar les imatges, cap presentador en va fer cap comentari.

Durant tot el mes de gener els treballadors de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) van anar fent aturades parcials com a mesura de pressió per signar un conveni salarial diferent al proposat per la Direcció que els retallaria els sous. La vigència d’aquest conveni era del 31 de gener i ha estat a partir d’aquell dia que les mostres de l’estat de vaga se’ns fan més evidents al públic en general.

Sembla que aquesta vaga s’enquistarà en el temps per falta d’entesa tot i que difícilment ho farà com la de l’empresa Panrico. Aquesta vaga dura més de 120 dies i s’ha convertit  en la més llarga que mai s’ha produït a Espanya.

La setmana vinent comença el Mobile World Congress a Barcelona. Congrés reconegut mundialment que aporta a la ciutat comtal grans ingressos així com reconeixement internacional. Un sindicat minoritari dintre de TMB (Transport Metropolità de Barcelona que gestiona metro i autobús de la ciutat) ha anunciat la intenció de fer vaga els dies de congrés per queixar-se per l’acomiadament d’un treballador. Per sort, aquesta vaga sembla ser que no serà secundada pels altres sindicats i tindrà poc seguiment, però recordem que a les edicions anteriors del MWC sempre hem tingut l’amenaça d’una vaga o altra de serveis públics com transport o neteja que afecten la nostra imatge internacional de la que viuen tantes persones al nostre país.

Comparem els efectes de les vagues que es donen a empreses que ofereixen serveis públics i les que ofereixen serveis privats. La vaga a Panrico va ser comentada a les notícies els primers dies però ara només en pateixen els efectes els treballadors ja que els consumidors de Donuts han trobat substituts a aquests productes. Els efectes de la vaga de TV3 segurament seran semblants ja que 8tv i RAC1 pugen les seves audiències com a substituts. I és que aquesta és la paraula clau: productes substitutius. Les empreses que ofereixen serveis o productes sota un marc de competència tenen més força a l’hora de negociar i els problemes s’enquisten. Tothom hi perd, empresa i treballadors. En serveis públics com el transport (metro, bus, taxi) o la neteja on no existeixen productes substitutius a curt termini les vagues duren menys temps ja que la opinió pública és la primera que pressiona per arribar a un acord.

Tal i com defensa la Constitució Espanyola, el dret de vaga és reconegut com a dret fonamental que legitima a la persona treballadora a absentar-se de la seva feina de manera justificada però sense cobrar el salari. Amb això crec que tothom hi estarà d’acord però el que ens cal és un sistema universal tant per les empreses amb productes substitutius com les de serveis públics que permeti solucionar les negociacions que porten a una vaga en menys temps.

Avui en dia, la Conselleria de Treball és qui acostuma a fer de mediador en conflictes laborals però sembla que aquest sistema no funciona. Vagues com les de CCMA, Panrico, controladors de tràfic aeri, metro, neteja i tantes d’altres demostren que ens cal un sistema de mediació més eficaç. Un sistema on tothom s’hi trobi representat, que no sigui tan lent com la justícia ordinària i que sigui d’obligat compliment. L’única manera d’aconseguir-ho seria a través d’un pacte entre sindicats i patronals d’empresaris on s’establís un nou sistema de mediació composat per representants sindicals, justícia, Pimes i grans empreses, una mena de tribunal àgil en la resolució d’aquests problemes. Aquesta proposta sembla difícil d’aconseguir, doncs cada component d’aquesta taula de mediació buscaria el seu propi benefici.  Però com a societat no podem deixar de cercar sistemes de millora de les negociacions dintre de les empreses tant públiques com privades, pel bé dels treballadors, de les empreses i, sobretot, pel bé de la ciutadania.

Article publicat al Diari NEW T el dia 21 de febrer de 2014.