Els valors de les organitzacions

Sé que els articles d’opinió d’economia acostumen a estar relacionats amb conceptes com la inflació, el Producte Interior Brut o l’impost sobre la renda però aquest crec que seria interessant escriure’l sobre el fitxatge d’en Neymar pel Futbol Club Barcelona i sobre els valors que de vegades manquen a les empreses, i és que cal recordar que els clubs de futbol són empreses.

Si fem una mica de memòria recordarem que Sandro Rosell va presentar aquest estiu un jugador d’origen brasiler Neymar da Silva. Feia un parell de temporades que li anaven darrera la majoria dels equips del vell continent i després de molts mesos de negociació van poder anunciar-ne el fitxatge.

És en aquest punt on comencen els balls de xifres que acaben finalment amb el càrrec del Sr. Rosell. Es va començar amb 57 milions d’euros i sembla que acabarem en cent milions una vegada hem tingut coneixement que aquesta setmana s’han ingressat tretze milions d’euros a Hisenda com a complementària després de rebre l’amenaça d’inspeccionar la contractació.

Recordarem que un soci del FC Barcelona va presentar una demanda contra l’ex president Rosell  on, bàsicament, es reclamava saber quan havia costat realment l’astre brasiler. Si bé durant els primers temps es va defensar per part del club que el cost real era el ja anunciat des del principi, d’un dia per l’altre es va anunciar la dimissió d’en Sandro Rosell. És curiós que l’endemà mateix, el substitut va anunciar que el cost real havia estat de 87 milions. I encara és més curiós que un parell de setmanes després n’hi sumem 13 més d’impostos no declarats.

El problema és de valors, no de xifres. El fet que un jugador pugui costar gairebé 100 milions d’euros és insultant però ens hi hem anat acostumant (recordem que el Reial Madrid va fer el mateix estiu un fitxatge de 102 milions i ningú va fer el crit al cel). La manca de valors que trobem a tants sectors econòmics com la banca (preferents, desnonaments, primes), les elèctriques (subhastes fosques de preus), etc.. ara els veiem reflectits públicament a les altes esferes dels clubs de futbol. Sempre hem tingut clar que uns clubs com el Barça i el Madrid, amb pressupostos de més de quatre-cents milions d’euros anuals actuaven sota valors econòmics i no socials i el cas Neymar no és més que una demostració d’aquest fet.

No sembla que valors com la sinceritat i la transparència hagin guiat el camí de la directiva del FCB en aquest cas. Negar reiteradament que el fitxatge hagués costat més que l’anunciat i haver d’acabar dimitint al·legant raons personals és greu. Que qui et substitueixi no trigui més de dos dies en dir el que tothom preguntava des d’un principi i és que el cost va ser superior al que es va dir a l’inici en més de 30 milions també és greu. Que dues setmanes després el jutge anunciï que es podria haver comés delicte fiscal, el club ho negui i dos dies després es paguin tretze milions i mig d’euros a Hisenda només ens ha d’alegrar pel fet que Hisenda som tots...

Tantes versions d’un mateix fet, tants desmentiments i tantes correccions deixen una sensació de trobar-nos davant d’un equip directiu que no vol/pot ser transparent. Honradesa és un valor puntal per un club que intenta identificar-se amb UNICEF i hauria de ser puntal també per les empreses. Els equips de futbol tenen molts socis i encara més seguidors i són miralls per molta gent. Cal doncs que ensenyin valors com la honradesa i la transparència. Els presidents dels clubs de futbol són com els directius de les grans empreses, són gent que ha de marcar el camí i les grans línies a seguir per tal qui forma part de l’organització segueixi aquesta via. Si qui ha de marcar el rumb no defineix els valors correctes, tota la organització se’n sentirà afectada.

És positiu que un president o director general dimiteixi quan observa que els valors de l’organització s’allunyen dels objectius, és la millor manera de donar exemple.

Article publicat al Diari NEW T el set de març de 2014.