Aquesta setmana, el Parlament de Catalunya ha aprovat la llei Bcn World,
que rebaixa el tipus impositiu del joc dels casinos i estableix les bases per
poder fer possible la construcció de fins a sis complexes de joc, entreteniment
i hotels a la Costa
Daurada , entre Salou i Vilaseca.
La idea BCN World fa temps que circula però per donar el tret de sortida
calia el tràmit del Parlament. El grup Veremonte, de la mà de La Caixa , impulsa un projecte
on es diu que cada complex pot arribar a contractar 5.000 persones i que només
per a construir-lo en caldran 17.000 més.
Qui va fer possible l’aprovació de la llei va ser CIU i PSC. Cadascú
esgrimeix les seves raons per vendre el projecte. CIU l’econòmica i PSC la
laboral.
CIU s’ajuda de declaracions com les de Xavier Adserà, conseller delegat
de Veremonte qui va concedir una entrevista
el mateix dia en què s’aprovava la rebaixa de la taxa del joc en casinos
del 50% al 10%. Comentava que segons els càlculs dels promotors del complex, la Generalitat ingressarà
el mateix o més impostos pel joc que abans de la rebaixa ja que l’augment del joc farà compensar la
rebaixa del tipus impositiu.
La raó que ha mogut al PSC és que s’ha fet una estimació dels ingressos
mensuals per sous i cotitzacions a la seguretat social de més de 20 milions.
Tothom troba raons per aconseguir l’encaix d’un macro-complex com el BCN
World en una economia catalana on el turisme és el motor. L’increment de la
recaptació d’impostos, l’increment de llocs de treball, aconseguir associar la
paraula BCN amb turisme arreu del món, tot són avantatges però no cal oblidar
que s’aconsegueixen en bona part gràcies al joc. D’acord, joc controlat i
tancat en recintes però al cap i a la fi, és joc. No n’hem sabut més, no hem
pogut desenvolupar sectors econòmics prou forts i ens hem hagut de vendre
l’ànima al diable per aconseguir més turisme, més recaptació i més contractes.
Tinc un tiet metge que diu que si aconseguíssim fumar només una
cigarreta al dia i aquesta ens aportés un moment de calma, el tabac no seria dolent.
El problema de les addiccions és que no en podem dominar el desig. Recolzar un
macrocomplex on domina una activitat reconeguda com a addictiva no ens ha de
fer feliços, ens ha de fer veure que no n’hem sabut prou, que haurem d’acceptar
les condicions que aquesta gent ens imposen ja que una taxa d’atur propera al
20% no permet dir no a tants llocs de treball.
S’han hagut de fer molts equilibris, modificar lleis, posar d’acord
ajuntaments i partits polítics per encaixar a la societat catalana una proposta
que si hagués vingut en anys de bonança per raons ètiques hauria estat
rebutjada, hauríem dit que això no és Las Vegas o Macau, ni ganes de ser-ho.
Ara callem, empassem i mirem cap a una altra banda desitjant que el que passi
dintre d’aquelles parets quedi allà dintre.
Artícle publicat al diari New T la primera setmana de juny 2014
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada