Passa al contingut principal

Equilibris per encaixar el BCN World


Aquesta setmana, el Parlament de Catalunya ha aprovat la llei Bcn World, que rebaixa el tipus impositiu del joc dels casinos i estableix les bases per poder fer possible la construcció de fins a sis complexes de joc, entreteniment i hotels a la Costa Daurada, entre Salou i Vilaseca.
La idea BCN World fa temps que circula però per donar el tret de sortida calia el tràmit del Parlament. El grup Veremonte, de la mà de La Caixa, impulsa un projecte on es diu que cada complex pot arribar a contractar 5.000 persones i que només per a construir-lo en caldran 17.000 més.
Qui va fer possible l’aprovació de la llei va ser CIU i PSC. Cadascú esgrimeix les seves raons per vendre el projecte. CIU l’econòmica i PSC la laboral.
CIU s’ajuda de declaracions com les de Xavier Adserà, conseller delegat de Veremonte qui va concedir una entrevista  el mateix dia en què s’aprovava la rebaixa de la taxa del joc en casinos del 50% al 10%. Comentava que segons els càlculs dels promotors del complex, la Generalitat ingressarà el mateix o més impostos pel joc que abans de la rebaixa  ja que l’augment del joc farà compensar la rebaixa del tipus impositiu.
La raó que ha mogut al PSC és que s’ha fet una estimació dels ingressos mensuals per sous i cotitzacions a la seguretat social  de més de 20 milions.
Tothom troba raons per aconseguir l’encaix d’un macro-complex com el BCN World en una economia catalana on el turisme és el motor. L’increment de la recaptació d’impostos, l’increment de llocs de treball, aconseguir associar la paraula BCN amb turisme arreu del món, tot són avantatges però no cal oblidar que s’aconsegueixen en bona part gràcies al joc. D’acord, joc controlat i tancat en recintes però al cap i a la fi, és joc. No n’hem sabut més, no hem pogut desenvolupar sectors econòmics prou forts i ens hem hagut de vendre l’ànima al diable per aconseguir més turisme, més recaptació i més contractes.
Tinc un tiet metge que diu que si aconseguíssim fumar només una cigarreta al dia i aquesta ens aportés un moment de calma, el tabac no seria dolent. El problema de les addiccions és que no en podem dominar el desig. Recolzar un macrocomplex on domina una activitat reconeguda com a addictiva no ens ha de fer feliços, ens ha de fer veure que no n’hem sabut prou, que haurem d’acceptar les condicions que aquesta gent ens imposen ja que una taxa d’atur propera al 20% no permet dir no a tants llocs de treball.
S’han hagut de fer molts equilibris, modificar lleis, posar d’acord ajuntaments i partits polítics per encaixar a la societat catalana una proposta que si hagués vingut en anys de bonança per raons ètiques hauria estat rebutjada, hauríem dit que això no és Las Vegas o Macau, ni ganes de ser-ho. Ara callem, empassem i mirem cap a una altra banda desitjant que el que passi dintre d’aquelles parets quedi allà dintre.

Artícle publicat al diari New T la primera setmana de juny 2014


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Això és el capitalisme senyors accionistes.

Entenc que aquesta frase es deu haver escoltat més d’una vegada a les oficines del Popular quan els accionistes hi van a demanar explicacions. Dimecres es va saber que les entitats europees havien tirat pel dret i havien triat el Banc Santander com a comprador del Popular. És la primera vegada que es prenia una decisió com aquesta i és que s’ha acabat el salvar bancs amb fons públics. Europa ha après dels errors passats i deixa que el mercat actuï amb les seves normes sense interferències estatals.  Quan les entitats europees van constatar que dimecres el Popular no tindria diners per fer front a les retirades de dipòsits es van posar en contacte amb els pocs bancs que s’hi havien interessat i va guanyar el Santander. De tot aquest procés trobo curioses certes declaracions: Sra. Botín, presidenta del Santander, diu que els van avisar de matinada i van prendre la decisió a l’últim moment. Això em porta a pensar que si és veritat tot plegat demostra una falta de previsió total p...

L'endemà

Des de redacció ens demanen que fem un exercici d’imaginació i preveiem què passarà el dia 2 d’octubre. Acostumo a entretenir-me més i millor quan puc fer d’altaveu d’alguna fet que trobo interessant o preocupant. Aquesta setmana pretenia parlar de com trobem cartes de caràcter personal (salut) obertes per Correos amb el pretext que hi ha el logotip de la Generalitat al sobre. També trobava interessant comentar perquè s’han fet seus els diners dels comptes corrents de les entitats que tenen una relació (encara que siguin cosins llunyans) amb la Generalitat, fins al punt d’haver de demanar permís a Hisenda espanyola per comprar paper de wc. Aquests temes són més fàcils de comentar que preveure què passarà. Tot i això faig el meu pronòstic. Votarem, no tots però una gran part de la població. Catalunya és extensa, no és fàcil dominar tots els col·legis, aconseguiran tancar els més representatius per fer la foto però una proporció alta podrà votar. A partir d’ací, diumenge vespre serà...

Paradisos fiscals

Ja ha plegat. Una setmana ha trigat des que es va saber que mantenia accions d’una societat radicada a Panamà on el seu pare hi ocultava un xalet de Madrid. El fiscal anticorrupció de l’Estat espanyol, Manuel Moix, ha presentat la dimissió aquest dijous. L’ha anunciat el seu ex-cap, el fiscal general de l’Estat, José Manuel Maza, defensant-lo fins a l’últim moment. Tot comença a l’any 2012 quan aquest senyor i els seus germans hereten una societat que és propietària d’un xalet a Madrid valorat en 550.000€. En aquell moment haurien pogut regularitzar la situació a Hisenda però sembla ser que costava 90.000€ que no tenien i els va quedar pendent (avui sortien els tècnics d’Hisenda i deien que realment hauria costat 400€). De tot aquest affaire només destaco algunes reaccions: Ja han passat tres fiscals generals amb el ministre Català, sembla que els costa de trobar-ne un que encaixi amb totes les tesis del govern, sobretot en la manera de tractar el procés català. L’ex-ministre ...