La competència al sector energètic, una utopia?

“La competència és font d’eficiència als mercats”.

Aquesta frase deuria ser la que va inspirar al Govern Central a treure la Llei Elèctrica l’any 1997. Aquesta va néixer amb tres finalitats: garantir el subministrament elèctric, garantir-ne la qualitat i tot això al menor cost possible. Probablement haurem aconseguit les dues primeres fites però tenint en compte que en aquests 17 anys hem passat de tenir una llum barata a tenir una de les factures més altes de tot Europa, la tercera finalitat no s’ha aconseguit.

            El rebut de la llum es divideix en dues parts principalment: el 55% correspon a la part estructural o de peatge que és la regulada pel govern. El 45% restant és el preu de “mercat” de la llum establert per subhasta.

La primera part es composa de les errades que han comportat les polítiques energètiques fallides de tots els governs de la democràcia. Per exemple: hi inclou la moratòria de les nuclears (l’any 1984 es va prohibir obrir més centrals nuclears i es va haver d’indemnitzar a les empreses que ja havien començat a edificar-les amb 4.000 milions d’euros), hi inclou les primes al carbó nacional (efectes de política social per tal que no tanquin les mines d’Astúries), hi inclou la compensació extrapeninsular pel sobrecost de subministrament a les illes i també hi inclou el cost de transició a la competència que va ser la manera de compensar amb 8.000 milions d’euros a les companyies que operaven l’any 1997 per la possible pèrdua del monopoli.

La majoria d’aquests components no haurien d’estar dintre del rebut de la llum sinó als pressupostos generals de l’Estat. Si tenim un sector ineficient de mines de carbó el que cal és establir sistemes per tancar-lo i recol·locar-ne els treballadors abans que subvencionar-ne per sempre amb càrrec al rebut de la llum. Casos com les indemnitzacions a les mateixes empreses productores per no haver pogut obrir cinc centrals nuclears o per haver perdut la competència ara com ara semblen fora de lloc.

La segona part del rebut, la de “mercat” es composa del cost que teòricament ofereix el mercat en subhasta. Recordarem que la subhasta de finals d’any va ser invalidada per la Comision Nacional de Competencia al suposar un increment del 25% en una sola jornada. A aquesta subhasta hi van totes les empreses comercialitzadores que compren l’energia a les empreses productores que són , majoritàriament, fil·lials seves. Les grans barreres d’entrada fan complicat que algú més hi entri tot i que comencen a trobar-se al mercat empreses o cooperatives com Somenergia que intenten entrar al mercat i millorar-ne la competència.

El problema de la subhasta és el seu sistema de fixació de preus ja que totes les compres es faran al preu més car que hagi assolit qualsevol tipus d’electricitat ofertada. A Gran Bretanya tenen establert el cost real de producció de cada font d’electricitat i el preu es determina sumant un petit benefici al cost ja conegut. A Espanya no es fa així i podem estar pagant el preu més car establert aquell dia  per comprar l’energia més barata.

Amb tot això trobem un sector energètic amb poca competència a l’hora de fixar preus, amb un rebut de la llum que suporta càrregues d’errors històrics que s’haurien d’haver solucionat a compte dels Pressupostos Generals i on, la llum, hi té un pes ínfim. Només podem esperar que s’obrin pas més agents al mercat per intentar crear una competència de preus real i no feta a mida de les grans empreses com fins ara.

Per acabar, vaig buscar a la web de la Comisión Nacional de Energía l’anàlisi que fan ells mateixos sobre l’evolució de la competència als mercats de gas i electricitat, l’últim informe era del període 2008-2010, del 2010 en endavant l’abisme...

Artícle publicat al diari NewT el mes de maig 2014