Passa al contingut principal

Nou sistema de Criteri de Caixa per l'IVA: realment val la pena?

El Govern Espanyol fa anys que intenta resoldre el problema de liquiditat que afecta a les petites empreses. Per fer-ho posa un “pedaç” darrera un altre, com qui intenta posar portes al camp, però no aconsegueix millorar el finançament de les empreses ja que el problema és estructural.
El primer sistema el va aportar Hisenda quan el 2009 va pujar el límit exempt d’aportar garantia per ajornar impostos fins als 18.000€, per tant, deixava una “pòlissa de crèdit” amb Hisenda a un 5% d’interès sense garanties. Aquest sistema funciona i l’utilitzen moltes pimes però amb el límit dels 18.000€.
El segon que va fer va ser limitar els dies de pagament entre empreses, així, l’any 2010 amb la Llei de la Morositat es va establir un pla que reduïa progressivament els dies màxims de pagament començant en 85 dies l’any 2010 i acabant en 60 dies el 2013 (30 dies per les Administracions Públiques). No caldria escriure massa sobre l’èxit d’aquesta norma si pensem que la mitjana de l’Administració Pública el 2012 és de 148 dies i el de les grans empreses de 120 dies.
L’última mesura aplicada per intentar ajudar al finançament de les pimes (facturacions de menys de 2 milions d’euros anuals) és el nou sistema de criteri de caixa en IVA (RECC). Per poder-nos-hi acollir aquest mes de desembre caldria sol•licitar la inclusió al RECC amb efectes de l’1 de gener de 2014.
Aquest sistema neix amb  l‘article 23 de la Llei 14/2013, de 27 de setembre, de recolzament als emprenedors i la seva internacionalització. Recordem que des del 1992 fins ara prevalia el criteri de meritació a l’hora de liquidar l’IVA, és a dir, a l’hora de fer el càlcul manava el moment en que es produïa l’entrega del bé o prestació de servei. Amb aquest nou règim, manarà el moment del pagament / cobrament de l’operació.
Per tant, l’esperit de la norma és aconseguir liquidar l’IVA quan realment l’hem cobrat i estalviar a moltes empreses avançar l’IVA d’unes factures que potser encara no han cobrat.
L’esperit de la norma és bo, però l’aplicació és nefasta si mirem les condicions per poder-ho aplicar:
Per una banda caldrà portar un llibre de registre diferent de com es feia fins ara on es consignin les dates de venciments i, per altra, caldrà fer menció a les nostres factures de que ens acollim a aquest règim. D’aquesta manera, els nostres clients ho hauran de tenir en compte a l’hora de registrar la factura i modificar el seu sistema.
Aquest és el punt més complicat perquè implica obligar al nostre client a modificar la seva manera de comptabilitzar. Ara com ara ja hi ha moltes grans empreses que estan enviant notificacions als seus proveïdors dient que NO acceptaran a ningú inclòs al RECC, segurament moltes de les que no respecten la Llei de Morositat i paguen a una mitjana de 120 dies. El fet que la nostra decisió de treballar sota el RECC afecti a tothom qui treballi amb nosaltres és clarament el punt feble de la norma.
En resum, el legislador intenta de moltes maneres millorar el sistema de finançament de les empreses però no se’n surt i seguim sense poder equiparar el nostre sistema a sistemes de països europeus on la cultura del pagament a menys de quinze dies es compleix tant per empreses com per Administracions Públiques.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Això és el capitalisme senyors accionistes.

Entenc que aquesta frase es deu haver escoltat més d’una vegada a les oficines del Popular quan els accionistes hi van a demanar explicacions. Dimecres es va saber que les entitats europees havien tirat pel dret i havien triat el Banc Santander com a comprador del Popular. És la primera vegada que es prenia una decisió com aquesta i és que s’ha acabat el salvar bancs amb fons públics. Europa ha après dels errors passats i deixa que el mercat actuï amb les seves normes sense interferències estatals.  Quan les entitats europees van constatar que dimecres el Popular no tindria diners per fer front a les retirades de dipòsits es van posar en contacte amb els pocs bancs que s’hi havien interessat i va guanyar el Santander. De tot aquest procés trobo curioses certes declaracions: Sra. Botín, presidenta del Santander, diu que els van avisar de matinada i van prendre la decisió a l’últim moment. Això em porta a pensar que si és veritat tot plegat demostra una falta de previsió total p...

L'endemà

Des de redacció ens demanen que fem un exercici d’imaginació i preveiem què passarà el dia 2 d’octubre. Acostumo a entretenir-me més i millor quan puc fer d’altaveu d’alguna fet que trobo interessant o preocupant. Aquesta setmana pretenia parlar de com trobem cartes de caràcter personal (salut) obertes per Correos amb el pretext que hi ha el logotip de la Generalitat al sobre. També trobava interessant comentar perquè s’han fet seus els diners dels comptes corrents de les entitats que tenen una relació (encara que siguin cosins llunyans) amb la Generalitat, fins al punt d’haver de demanar permís a Hisenda espanyola per comprar paper de wc. Aquests temes són més fàcils de comentar que preveure què passarà. Tot i això faig el meu pronòstic. Votarem, no tots però una gran part de la població. Catalunya és extensa, no és fàcil dominar tots els col·legis, aconseguiran tancar els més representatius per fer la foto però una proporció alta podrà votar. A partir d’ací, diumenge vespre serà...

Paradisos fiscals

Ja ha plegat. Una setmana ha trigat des que es va saber que mantenia accions d’una societat radicada a Panamà on el seu pare hi ocultava un xalet de Madrid. El fiscal anticorrupció de l’Estat espanyol, Manuel Moix, ha presentat la dimissió aquest dijous. L’ha anunciat el seu ex-cap, el fiscal general de l’Estat, José Manuel Maza, defensant-lo fins a l’últim moment. Tot comença a l’any 2012 quan aquest senyor i els seus germans hereten una societat que és propietària d’un xalet a Madrid valorat en 550.000€. En aquell moment haurien pogut regularitzar la situació a Hisenda però sembla ser que costava 90.000€ que no tenien i els va quedar pendent (avui sortien els tècnics d’Hisenda i deien que realment hauria costat 400€). De tot aquest affaire només destaco algunes reaccions: Ja han passat tres fiscals generals amb el ministre Català, sembla que els costa de trobar-ne un que encaixi amb totes les tesis del govern, sobretot en la manera de tractar el procés català. L’ex-ministre ...